El cantant asturià Rodrigo Cuevas actuarà aquest dissabte, a les 22 h, al Teatre Auditori del Camp de Mart de Tarragona dins la programació del Festival Camp de Mart. Ho farà amb La Belleza, el seu nou espectacle, una proposta que combina folklore, electrònica, cabaret i crítica social, consolidant una trajectòria que ha convertit l’artista en una de les veus més singulars de l’escena musical actual.
Hi ha artistes que ofereixen un concert i n’hi ha que proposen una manera d’entendre el món. Rodrigo Cuevas forma part d’aquest segon grup. Qui el descobreix per primera vegada acostuma a sortir del teatre amb una sensació difícil d’explicar: durant dues hores ha habitat un espai on la llibertat, l’humor, el folklore i la diferència conviuen amb absoluta naturalitat. No és casualitat que la seva nova gira comenci amb Un mundo feliz.
Però aquest «món feliç», explica, no és cap fantasia inabastable. Ben al contrari. «Les expectatives són la mare de les decepcions», reflexiona. Davant la temptació de voler transformar-ho tot de cop, Cuevas defensa la necessitat de construir «petites utopies», espais quotidians on allò que sembla impossible pugui començar a existir. La revolució, ve a dir, també es pot començar des de casa.
Aquesta manera d’entendre la vida travessa igualment la seva forma de parlar de la mort. En una societat que sovint l’amaga o la converteix en un tema incòmode, Rodrigo Cuevas la situa al centre de moltes de les seves cançons. No per provocar, sinó perquè forma part de la tradició i de la nostra experiència col·lectiva. «En el folklore, la mort sempre hi és present», recorda. Per a ell no és cap tabú, sinó un territori profundament poètic.
I aquesta mirada té una conseqüència directa: parlar de la mort és també una manera de reivindicar la vida. Recordar que tot s’acaba converteix cada dia en un regal. Fins i tot les petites desgràcies adquireixen un altre significat. Amb una metàfora tan senzilla com brillant, compara una ressaca amb el record d’una bona festa: si hi ha ressaca és perquè abans hi ha hagut alguna cosa que ha valgut la pena viure. També per això, assegura, cal saber donar gràcies fins i tot en els moments menys agradables.
L’humor és una altra de les seves grans eines. Entre cançó i cançó, els seus concerts es converteixen en una mena de consultori des d’on llança reflexions sobre la igualtat, la diversitat o la convivència. Una de les imatges més celebrades d’aquesta gira compara el respecte a la diversitat amb un curs escolar: qui encara necessita aprendre que el masclisme o l’homofòbia no tenen cabuda hauria de tornar a primer, perquè la resta ja som a sisè.
Cuevas no té por que l’humor resti importància al missatge. Ben al contrari. Està convençut que el somriure obre portes que els discursos solemnes sovint mantenen tancades. La ironia, en el seu cas, no rebaixa el contingut; el fa arribar més lluny.
La conversa també permet descobrir la cara més artesanal del seu ofici. Cada nou disc obliga a reorganitzar el repertori i a deixar temporalment algunes cançons pel camí. Tot i que explica que aquesta vegada ha retallat sobretot els llargs monòlegs entre peces per poder cantar-ne més, reconeix que sempre hi ha absències que es troben a faltar. D’altres, en canvi, ja formen part indiscutible del seu univers escènic. És el cas de Rambalín, convertida en un dels moments més esperats pels seus seguidors.
L’entrevista acaba amb una contradicció divertida. Rodrigo Cuevas ha ironitzat sovint sobre la platja i la cultura de costa, però arriba a Tarragona després d’haver recorregut caminant la platja de la Savinosa sota un sol de justícia. Riu de si mateix, admet que potser va acabar una mica insolat i reconeix que també li agraden les «horterades», sempre que un sigui conscient que les està fent.
Potser aquesta és una de les claus del seu èxit. Rodrigo Cuevas no pretén construir un personatge perfecte ni oferir receptes universals. El que proposa és una altra manera de mirar el món: amb menys por, més humor i la convicció que les petites utopies són, sovint, el primer pas per transformar la realitat.
Fotos: Ari Lucena i Carla Aguilar
