Dissabte, quan sortíem tots plegats del camp del Nàstic, vaig tenir l’oportunitat de compartir unes quantes impressions amb alguns de vosaltres. La sensació, tot i la victòria, era molt negativa. Molt. Havíem guanyat però arrossegueu (arrosseguem) una llosa molt pesada que ens impedeix fer anàlisis parcials del moment concret.
Al final del partit, gairebé ningú parlava de la victòria. I qui és referia era per parlar de la sort que havíem tingut. Una vegada més. Com els dies de l’Ibiza o el Betis B, per posar dos exemples. Sobretot ens referíem al joc, a l’actitud, als jugadors, a la direcció del club. Tot era negatiu. I no cal que us digui que inevitablement compartia algunes d’aquestes sensacions, tot i el meu manifest resultadisme quan parlo del Nàstic.
Però mentre van passant les hores intentes aferrar-te al 2 a 1 i a la importància de la victòria. Tres punts que et mantenen en vida. Continua a les nostres mans la salvació. I llegeixes els missatges a X de la gent motivada per anar a Tarazona a seguir amb vida. I t’adones que hi ha ganes, no sé si molta fe, però moltes ganes de veure el Nàstic i d’estar amb el Nàstic. I tens ganes que ja sigui diumenge a les 16.30h.
Vull quedar-me amb això, amb l’estima. Que 6.000 persones encara vagin al camp. M’aferro al nom, a l’escut, als colors, tot allò que ens fa ser del Nàstic més enllà de les persones que hi han passat durant la seva centenària història. Em preocupa el futur més que el present. En una estona us explicarem l’última. Ara només tenim Tarazona. El partit més important del Nàstic des de la promoció de permanència contra el Caudal Deportivo de Mieres. Espero que la següent setmana tornem a dir que és el més important des d’aquell 1998, perquè voldrà dir que seguim vius.
És molt pitjor baixar, que no pujar com ens ha passat els últims anys.
AQUESTA ÉS L’ENTRADETA QUE SIGNA CARLES CORTÉS PER AL ‘COM HO VEUS’ D’AQUESTA SETMANA
