Portem setmanes parlant d’afrontar els partits com quasi finals. Doncs hem arribat a un partit que no ho és, peró sí que és allò que més s’hi pot assemblar sense ser-ho. El duel d’aquest dissabte davant el Sevilla Atlético marcarà el futur del Nàstic. No guanyar deixaria una sensació de condemna absoluta al descens. I la deixaria entre aficionats, però estic segur que també a la plantilla.
No aconseguir guanyar al cuer, ja descendit, a casa, i tenint en compte la imatge de l’equip a fora, i quedar-te en zona de descens restant tan sols tres partits, convertiria la recta final de temporada en un acte de fe per la permanència, perquè no hi hauria un sol argument futbolístic per aferrar-se a ella.
En canvi, guanyar, ni molt menys deixaria res solucionat, però sí que permetria pensar que si l’equip treu 3 o 4 punts dels darrers 9 podria salvar-se, i això ja no seria una utopia. Molt difícil, de totes maneres, però no una utopia.
És evident, i no descobrim res, que la permanència passa pel Nou Estadi. El Nàstic ha sigut capaç de guanyar-hi els dos darrers partits. I si es vol salvar tot fa indicar que haurà de gunayar-hi els dos últims. Això té un risc evident, si l’equip falla en un d’aquests dos intents a casa, haurà de remar per aconseguir una cosa que només ha fet una vegada en el que va d’any: guanyar fora.
La situació és extrema, l’equip està en descens i cada vegada queda menys. Mireu, feia memòria, i arrencava l’Àrea Grana del 20 de febrer explicant que desitjava que acabés la temporada aquell mateix cap de setmana. Han passat 10 jornades, i res ha canviat en cap ni una de les setmanes que han passat. Continuaria signant que acabés la temporada aquest cap de setmana, i ho faria sabent que estem en descens, que seria un tot o res i que no dependriem de nosaltres. Però no imagino un escenari millor quan afrontem la jornada 38.
AQUESTA ÉS L’ENTRADETA QUE SIGNA ADRIÀ TELLA PER A L’ÀREA GRANA D’AQUESTA SETMANA
