Les centrals estan velles o no per continuar funcionant?
Les centrals nuclears es regeixen per criteris basats en la seva seguretat, la seva fiabilitat i el seu estat de conservació. Si sempre han estat ben operades i mantingudes, la seva antiguitat és una dada més, però no un element determinant. La seva vida útil no es mesura en anys, sinó en el fet que les seves estructures, sistemes i components continuïn complint els amplis marges de seguretat necessaris i exigits per la normativa.
Una central que no fos segura no estaria funcionant, independentment dels anys que tingués. És més, es pot afirmar que centrals com Ascó i Vandellòs II són, avui dia, més segures i modernes que quan van començar a funcionar fa quaranta anys, gràcies a totes les millores que s’hi han dut a terme al llarg d’aquests anys d’inversió continuada.
Per determinar la idoneïtat del seu estat, a escala internacional organismes com l’International Atomic Energy Agency (IAEA) estableixen que una central pot continuar operant mentre superi periòdicament revisions de seguretat molt exigents, que inclouen aspectes com la gestió de l’envelliment i la modernització de la instal·lació per fer front a noves normatives o riscos.
A cada instal·lació, els plans de gestió de vida útil i els programes de gestió de l’envelliment que s’executen vigilen permanentment l’estat dels sistemes i defineixen les possibles actuacions de manteniment i de renovació tecnològica perquè aquests continuïn en unes condicions òptimes de funcionament.
Les centrals treballen per mantenir aquest bon estat i, al mateix temps, l’organisme regulador a Espanya, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN), supervisa tant els processos de gestió de l’envelliment com els processos de revisió periòdica de la seguretat que permeten renovar les autoritzacions d’explotació de les centrals nuclears, no només mantenint, sinó millorant contínuament, la seva seguretat.
Quant de temps poden operar amb seguretat?
Tal com s’ha explicat en la pregunta anterior, unes condicions òptimes per a l’operació de les centrals nuclears estan directament relacionades amb el treball ininterromput de les companyies per mantenir-les en el millor estat possible i amb la supervisió continuada de l’organisme regulador per confirmar que funcionen de manera segura i amb un estat tècnic excel·lent.
Per tot això, la resposta és que no existeix un temps de funcionament preestablert per a aquestes instal·lacions.
Actualment és habitual que les centrals disposin d’autoritzacions per operar fins als 60 o fins i tot 80 anys en molts països.
Per exemple, North Anna, una central nuclear bessona d’Ascó situada als Estats Units, ja té concedida aquesta autorització fins als 80 anys després d’haver superat, evidentment, la corresponent avaluació exhaustiva del seu estat per part de l’organisme regulador competent.
Si una central està operant, no en tinguem cap dubte: ho està fent de manera segura i fiable.
A més del nostre compromís com a operadors i professionals, a Espanya el CSN, com a organisme regulador, també ho avala mitjançant la seva supervisió i els seus requeriments.
Hi ha alternatives reals per substituir completament l’energia nuclear?
En un context mundial en què estem prioritzant l’electrificació com a mesura per ajudar a combatre l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, totes les fonts de generació que no emeten emissions han de ser utilitzades i combinades per obtenir sistemes elèctrics robustos, fiables i nets.
L’energia nuclear destaca per la seva producció continuada (24 hores al dia, 7 dies a la setmana) i pels seus nivells molt baixos d’emissions de CO₂, a més de la seva contribució a l’estabilitat i la robustesa del sistema elèctric gràcies a la seva capacitat de control de tensió.
El que necessitem és substituir les fonts de generació emissores, com el gas o el carbó, per una combinació de renovables —imprescindibles per descarbonitzar l’economia i un recurs estratègic en el cas d’Espanya— amb energia nuclear, que els aporta un suport tècnic (emmagatzematge, xarxes i tecnologies fermes).
Per tot això, el plantejament més assenyat no és parlar de substituir la nuclear per les renovables, sinó de crear un sistema robust en què totes dues es complementin.
Aquesta visió està àmpliament recollida per l’IAEA i per organismes internacionals de l’energia, i queda reflectida en les polítiques seguides per la majoria dels països del món.
Per què els residus radioactius estan en piscines?
La gestió del combustible gastat és un procés més dins l’operació de les centrals que es duu a terme de manera segura i fiable des de la seva posada en servei.
Tot el combustible gastat es manté dins dels emplaçaments nuclears i, en una primera fase, s’emmagatzema en dipòsits coberts d’aigua, les anomenades piscines, perquè quan el combustible nuclear s’extreu del reactor continua generant calor i emetent radiació, tot i que ja no experimenta reaccions nuclears de fissió.
L’aigua actua com a protecció i blindatge per preservar la seguretat.
En resum, les piscines:
- refrigeren el combustible,
- el blinden radiològicament,
- i permeten un control continu i segur del combustible gastat.
Aquest sistema s’utilitza a tot el món i està regulat per normes i controls internacionals molt estrictes, com els establerts per EURATOM.
Posteriorment, transcorregut un temps, aquest combustible gastat també es pot emmagatzemar en sec, tal com ja es fa als Magatzems Temporals Individualitzats (ATI) existents a les centrals.
Aquests grans contenidors, situats sobre una llosa amb resistència sísmica comprovada, també custodien de manera segura aquests elements combustibles, tant per a les persones com per al medi ambient. Què passa si caus dins d’una d’aquestes piscines?
Aquest és un escenari molt imaginat, però poc realista i que, tot i tenir una probabilitat molt baixa, com qualsevol situació que pugui produir-se en una central nuclear, ha estat analitzat.
A les centrals nuclears, l’avaluació dels possibles riscos i la cultura de la seguretat són una constant en totes les accions i en la manera de treballar de totes les persones que hi desenvolupen la seva activitat.
En el supòsit que una persona caigués dins d’una piscina amb elements combustibles emmagatzemats —que, evidentment, disposen de barreres físiques de protecció perquè això no pugui succeir fàcilment—, el primer i principal risc seria el mateix que en qualsevol altra piscina industrial profunda.
I sí, a prop de les piscines de combustible gastat hi ha salvavides.
Pel que fa a la possible irradiació, el mateix volum d’aigua existent entre la persona i els elements combustibles actuaria com a protecció. La piscina té aproximadament dotze metres de profunditat.
Finalment, si aquest escenari arribés a produir-se, després del rescat també es comprovaria si la persona presenta algun rastre de contaminació.
Potser el més important és destacar que, si succeís una situació així, d’acord amb els procediments establerts i amb l’enfocament de treball propi de les centrals nuclears, es duria a terme una anàlisi exhaustiva dels fets per determinar què ha passat i quines mesures —físiques, formatives o d’altre tipus— cal adoptar perquè no es torni a repetir.
A més, cal posar en valor una característica molt singular de la indústria nuclear: compartir internacionalment les experiències operatives.
Això significa que la informació sobre qualsevol incidència es comparteix amb la resta de centrals del món perquè puguin aprendre’n i evitar que els passi una situació similar.
Aquest intercanvi d’experiències operatives és una de les raons per les quals, tal com s’ha comentat en la primera pregunta, avui les nostres centrals són millors que quan van ser construïdes.
Com i on es traslladen aquests residus?
Si ens referim al combustible gastat, aquest, després de romandre diversos anys a les piscines abans esmentades, es pot traslladar a magatzems en sec dins de contenidors d’acer i formigó molt robustos, que romanen a l’aire lliure i es refrigeren indefinidament mitjançant l’aire circumdant, sense riscos d’irradiació ni de contaminació, ni per a les persones ni per al medi ambient.
Aquests són els coneguts com a ATI (Magatzems Temporals Individualitzats), que ja hem esmentat i que, d’acord amb la política de gestió establerta per l’Estat espanyol i recollida en el Setè Pla General de Residus Radioactius, constitueixen la solució temporal fins que, a llarg termini, es construeixi un magatzem geològic profund.
Aquesta instal·lació és la solució acceptada internacionalment i consisteix en un dipòsit situat a centenars de metres sota terra, en formacions geològiques estables, com ara argiles, granits o capes de sal.
Països com Finlàndia i Suècia ja es troben molt avançats en aquesta fase de la gestió del combustible gastat.
Existeix un altre tipus de residus, els anomenats de baixa i mitjana activitat, que es generen tant a les centrals nuclears com als hospitals o en determinades activitats industrials.
Aquests residus es traslladen i s’emmagatzemen a El Cabril, a la província de Còrdova, una instal·lació gestionada per l’empresa pública Enresa.
Són perillosos per sempre?
La radioactivitat disminueix amb el pas del temps, tot i que el període necessari varia molt segons el tipus de residu de què es tracti.
Per tant, no són perillosos per sempre, però sí que requereixen una gestió adequada, una gestió que ja s’està duent a terme.
Alguns residus poden requerir aïllament durant milers d’anys, però no tots ni amb la mateixa intensitat.
La clau és mantenir-los correctament aïllats mentre poden representar algun risc.
Es tracta d’un procés tècnicament conegut i estudiat des de fa dècades, i existeixen anàlegs naturals que demostren que aquest aïllament és perfectament viable.
S’enterren? On? A quina profunditat?
La solució de dipositar-los sota terra és la tècnicament més contrastada per als residus d’alta activitat, és a dir, en el nostre cas, el combustible gastat.
Els elements combustibles, un cop han finalitzat la seva vida útil, s’emmagatzemen de manera segura en magatzems geològics profunds, habitualment situats entre 400 i 500 metres sota terra, en formacions geològiques molt estables, com ara capes de sal, granits o argiles.
Aquests magatzems d’alta tecnologia estan formats per una xarxa de túnels excavats a gran profunditat, on s’hi dipositen els contenidors amb el combustible gastat.
Per garantir-ne el confinament segur durant milers d’anys, s’interposen les anomenades barreres múltiples d’enginyeria, que impedeixen l’alliberament dels materials radioactius.
Aquesta solució compta amb el suport de dècades d’investigació internacional i amb exemples naturals, com els reactors nuclears naturals d’Oklo, al Gabon.
Per aquest motiu, la comunitat científica internacional la considera plenament segura.
Actualment ja existeixen instal·lacions operatives al món, com és el cas d’Onkalo, a Finlàndia.
És veritat que els peixos creixen més a prop de les centrals?
És un mite.
Al voltant de l’energia nuclear existeixen pors i dubtes que, amb el temps, s’han anat convertint en mites per manca d’informació veraç sobre què són i com funcionen les centrals nuclears.
Totes les persones que hi treballem intentem explicar la nostra realitat i el nostre dia a dia perquè qualsevol persona pugui accedir a dades i coneixement que permetin distingir la realitat de la ficció o del mite.
Els professionals del sector nuclear i les centrals disposem d’eines de divulgació i informació, com ara el canal de YouTube d’ANAV, la nostra pàgina web o el nostre petit museu dedicat a explicar què és i com funciona una central nuclear, amb l’objectiu de contribuir a una millor comprensió de tot allò relacionat amb l’energia nuclear.
Més enllà de posicionaments o opinions, recomano fermament consultar fonts d’informació fiables i, si és possible, diverses, per obtenir una visió àmplia i un coneixement fonamentat de la realitat.
Prop d’una central nuclear sí que es poden observar dos fenòmens relacionats amb la fauna.
D’una banda, a les zones naturals d’exclusió hi ha menys presència humana, fet que pot afavorir una major riquesa natural de l’entorn.
De l’altra, l’aigua lleugerament més calenta procedent de la descàrrega dels sistemes de refrigeració pot atreure més fauna.
En cap cas, però, això modifica la seva morfologia, i és un aspecte que es verifica sistemàticament mitjançant els controls ambientals que es duen a terme.
Viure a prop d’una central nuclear pot afectar la salut?
Les centrals nuclears operen amb uns límits administratius d’emissió molt inferiors als llindars autoritzats, els quals ja incorporen amplis marges de seguretat, i ho fan sota una vigilància i supervisió contínues.
Per aquest motiu, l’impacte radiològic d’una central nuclear és inferior al de la radiació natural que rebem de manera habitual, de manera que no pot afectar la salut de forma apreciable.
L’estudi epidemiològic sobre els possibles efectes de la radiació en la salut de la població resident a les proximitats de les centrals nuclears, encarregat pel Consell de Seguretat Nuclear a l’Institut de Salut Carlos III, no va trobar cap relació entre la proximitat a una central nuclear i un increment de malalties o una disminució de l’esperança de vida.
Aquests efectes tampoc no s’observen entre els treballadors de les centrals nuclears.
De fet, els professionals que hi treballem també residim a prop del nostre lloc de treball.
Com de perillosa és l’operativa habitual en el dia a dia?
A les centrals nuclears, la seguretat és la màxima prioritat.
Aquest principi es concreta en el que es coneix com a cultura de seguretat, basada en un disseny robust, múltiples barreres independents, procediments conservadors, formació contínua i supervisió permanent, tant interna com externa.
Una central nuclear és una instal·lació industrial molt controlada, probablement amb uns nivells de risc inferiors als d’altres grans infraestructures energètiques.
Això és possible gràcies a la duplicació de tots els sistemes de seguretat, la intensa formació i reciclatge dels professionals nuclears, la supervisió constant de les tasques i l’elevat nivell de preparació dels treballs que s’hi desenvolupen.
En realitat, activitats quotidianes que tots fem —jo mateix també, evidentment—, com ara conduir, poden comportar un risc superior.
Quins són els mites més freqüents?
Alguns dels mites més habituals, i sobre els quals més m’han preguntat al llarg dels anys, són:
- «Una central nuclear pot explotar com una bomba atòmica.»
- «La gestió dels residus no té solució.»
- «Les centrals antigues són insegures.»
- «La radiació sempre és letal.»
Totes aquestes afirmacions són falses.
Neixen del desconeixement, de suposicions basades en percepcions quotidianes o de fonts d’informació que no sempre són fiables.
Afortunadament, avui dia existeixen divulgadors, professionals del sector i nombroses fonts rigoroses a les quals podem recórrer quan tenim dubtes o abans de donar per certa una informació sense contrastar-ne la veracitat.
Després de les lliçons apreses, serien possibles avui Txernòbil o Fukushima?
Es tracta de dos casos molt diferents i, per tant, cal abordar-los per separat.
Pel que fa a Txernòbil, pel meu coneixement del sector i de la indústria, considero que avui un accident idèntic no seria possible, perquè tant el seu disseny com el context operatiu en què funcionava ja no existeixen.
Fukushima, en canvi, va demostrar que situacions extremes, encara que siguin d’una probabilitat molt baixa, poden arribar a produir-se.
Precisament per aquest motiu, després d’aquell accident es van reforçar de manera molt significativa les proteccions davant d’esdeveniments extrems, la pèrdua total d’alimentació elèctrica i els accidents greus.
Aquests reforços es basen en sistemes redundants i diversos, que proporcionen una capacitat de resposta molt més flexible i completa davant d’aquest tipus de situacions excepcionals.
La indústria nuclear actual treballa sota un enfocament de «defensa en profunditat reforçada», desenvolupat a partir de les lliçons apreses d’aquests accidents.
Per a tots nosaltres, qualsevol incidència és una oportunitat per continuar millorant i fer que les nostres centrals siguin encara més robustes, més segures i més fiables.
