Cuca Ferré posa veu a una generació de dones que van fer castells quan encara no es comptaven. Abans que hi hagués dades, informes o percentatges, hi havia experiències. Cuca Ferré, dels Xiquets de Tarragona, explica què volia dir ser nena —i després dona— al món casteller dels anys setanta i vuitanta
En aquest capítol de Puntals mirem enrere per parlar del que no surt a les estadístiques. Els informes actuals sobre paritat al món casteller només ofereixen dades comparables a partir del 2017. Tot el que va passar abans —als anys setanta, vuitanta i noranta— no està quantificat. No perquè no fos rellevant, sinó perquè senzillament no es mirava.
Cuca Ferré va començar als Xiquets de Tarragona en un moment en què ser nena a plaça era una raresa. La presència femenina a les colles es concentrava gairebé exclusivament a la canalla: nenes que pujaven als castells però que, a mesura que creixien, desapareixien. No per manca de ganes, sinó perquè el món casteller encara no estava pensat perquè s’hi quedessin.
Amb ella parlem del pas de “canalla” a “dona” a plaça, d’aquell moment en què moltes noies deixaven de tenir lloc, i de les normalitats d’una època que avui ens resultarien impensables. Situacions que no es qüestionaven, incomoditats que no es verbalitzaven i desigualtats que es vivien en silenci.
Un episodi per recuperar una memòria sovint invisible i entendre que, sense aquelles dones que van aguantar, adaptar-se o marxar, no es pot explicar el present del món casteller. Perquè hi ha històries que no surten als informes, però expliquen molt bé per què som on som.