És cada vegada més complicat. Molts intentem, crec que des fa molts anys, centrar-nos en l’estrictament esportiu. Ho fem perquè creiem que és la única manera de mantenir l’energia i la motivació que ens fa estar vinculats pràcticament en el dia a dia amb el Nàstic. Però hem arribat a un punt on crec que ja és gairebé impossible.
Jo diumenge vaig tenir la sensació que tot plegat ja va molt més enllà de lo futbolístic. Podem parlar sí, del nivell de la plantilla, de la defensa, dels fitxatges del mercat d’hivern, de les decisions de Parralo, de Jardí de lateral… Podem parlar. Però crec que el que va passar diumenge evidencia que tot plegat va molt més enllà de lo futbolístic.
Va de tenir clar que tal com es fan les coses al club, el més normal és viure temporades com aquesta. Com la de fa tres anys, en la qual l’equip va acabar a mitja taula havent passat tres entrenadors. Com la darrera a segona b on s’acaba esfumant el play-off, com l’anterior, que atura el covid, en la qual l’equip era 14è, 14è a segona b, amb opcions de baixar a tercera. Com les tres anteriors a segona, la darrera amb descens, les anteriors salvant l’equip a l’última jornada després de tres entrenadors cada any. I sí, potser un any pots tenir la sort de sense fer una temporada especialment bona, competir bé i arribar a fer un play-off amb una bona recta final, com fa quatre anys amb Agné.
Però el més habitual tenint en compte com treballa el club és acabar vivint temporades mediocres, algunes fins i tot desesperants, malgrat que l’objectiu fixat des que vam tornar a la tercera categoria sempre hagi estat el mateix: innegociable, pujar, ser primers. Cal començar a acceptar que el que es va trobar ja fa més de 10 anys amb Vicente Moreno, o el que s’havia trobat els darrers dos anys amb Dani Vidal i el seu cos tècnic, és molt difícil que passi. Sobretot, perquè la sensació és que el club ni tan sols ho vol, ni tan sols ho busca.
El club actua, amb canvis de rumb constants, sense cap mena d’idea de que vol ser i el camí que vol seguir per aconseguir un objectiu, ni de quina manera. Volen la que funcioni, però no creuen en cap. I, si de casualitat, troben una que és evident que funciona, que els apropa a assolir l’objectiu i s’escapa per molt poc, són capaços de trencar-la completament, d’escombrar-ne tots els pedaços, jo crec que fins i tot sent conscients que no és la millor decisió pel club, només per ego.
AQUESTA ÉS L’ENTRADETA QUE SIGNA ADRIÀ TELLA PER A L’ÀREA GRANA D’AQUESTA SETMANA