En aquest episodi d’Aspercamp parlem en primera persona d’una etapa que sovint es dona per superada, però que per a moltes persones amb Asperger o TEA està plena de traves invisibles. Compartim vivències, sensacions i experiències que posen paraules a dificultats que no sempre es veuen, però que condicionen profundament el dia a dia a la universitat.
Reflexionem sobre l’organització, la pressió acadèmica, les exigències socials, la comunicació amb el professorat i la manca d’adaptacions reals en un sistema que continua sent rígid. També parlem de l’ansietat, del cansament acumulat i del que suposa haver d’encaixar en entorns que no tenen en compte la neurodivergència.
Aquest episodi no vol dramatitzar, però sí visibilitzar. Obrim un espai honest per explicar què passa quan l’esforç no és suficient perquè l’entorn no acompanya, i per recordar que garantir l’accés a l’educació també vol dir garantir condicions justes perquè tothom hi pugui arribar i sostenir-s’hi.