Quan els tarragonins parlen del Llorito, és fàcil pensar en el santuari, la muntanya o les conegudes coves que hi ha al seu entorn. Però darrere d’aquest nom hi ha una història que es remunta molt més enrere i que està vinculada a la tradició religiosa de Tarragona.
El turó del Llorito, antigament conegut com les Morisques, ja era un lloc de devoció abans de la construcció del santuari actual. Fonts històriques situen la presència d’ermitans a la zona des del segle XIV i documenten que el lloc era freqüentat per romeries i processons.
La promesa que va donar origen al santuari
La història fa un salt fins al segle XVI, quan el prevere tarragoní Pere Mir va viatjar a Itàlia. Segons la tradició, durant aquell viatge va patir una greu malaltia i va prometre que, si es recuperava, portaria a Tarragona una imatge de la Mare de Déu de Loreto i hi aixecaria una capella.
Després de tornar a la ciutat, Pere Mir va impulsar la construcció d’una nova ermita al cim del Llorito. L’edifici es va aixecar finalment a mitjan segle XVI i va convertir aquest indret en un important centre de devoció mariana.
Llorito i Loreto, dos noms que sovint es confonen
I aquí apareix una de les curiositats més desconegudes. El nom del lloc i el de l’advocació religiosa no són exactament el mateix. Llorito és el topònim de la muntanya i de l’entorn, mentre que Loreto fa referència a la Mare de Déu i al santuari.
De fet, el topònim Llorito ja apareix en documentació anterior a la construcció de l’ermita i s’ha mantingut durant segles.
Un racó de Tarragona ple d’història
Avui, les Coves del Llorito i el santuari formen part d’un entorn que combina natura, patrimoni i memòria. Un espai que molts tarragonins coneixen pel nom, però del qual potser desconeixen la història que hi ha al darrere.
El Llorito no és només un lloc del mapa de Tarragona: és el resultat de segles de tradició, devoció i memòria popular.
